|
La
plèiade d'oftalmòlegs eminents deixebles de Bonaventura
Carreras mesura la seva vàlua com a mestre ("ex fructibus
eorum cognoscetis eos"). Tots testimonien l'excepcional professor,
el sagaç clínic i el cirurgià virtuós
que fou Carreras.
Poc temps després de llicenciat marxà a ampliar estudis
a París amb Víctor Morax, a Lausana amb Jules Gonin
posteriorment, a Berlín amb Wilhelm Clausen. Les qualitats
del jove oftalmòleg impressionaren tant Clausen que, quan tot
just feia un mes que Carreras era treballant d'ajudant a la Chanté,
Ii oferí la plaça en propietat, per quedar-se a exercir
definitivament a Alemanya. Malgrat la temptadora oferta, per a un
home apassionat per la clínica i la investigació, Carreras
estimava tant la seva terra que decidí tornar. Obrí
un consultori a Girona, a la mateixa casa on el tingué el seu
pare. Al cap de res fou nomenat oftalmòleg de l'Hospital Provincial
de Santa Caterina.
L'any 1922 es presentà al concurs oposició per a la
càtedra d'Oftalmologia de Barcelona. Desapareguts els "arxius
humans", testimonis de l'època, no sabem quins ni quants
foren els opositors; sí, però, que l'examen de Carreras
fou, i de lluny, el millor. Però Carreras no devia ésser
el "chou-chou" del tribunal. Per no donar-li la plaça,
i puig que donar-la a un altre opositor hauria estat poc menys que
monstruós, la càtedra va ser declarada deserta. Barcelona
va perdre així qui fou un dels professors més eminents
amb què ha comptat la universitat espanyola.
Deixant de banda el seu vessant científic, Carreras fou lloable
per la seva integritat -no va sentir mai ambició de poder,
fama o diners-, i per la seva gran cultura. Fou un veritable amant
de les arts, especialment la música i la pintura. Bonaventura,
cap visible d'una llar feliç, conreà la música
en l'ambient familiar, creant amb els seus fills un grup coral. Fou
un notable compositor de sardanes i en dedicà una a cada un
dels seus tretze fills i una a la seva esposa. Amb cara de satisfacció
i un somriure mal dissimulat, uns anys abans de morir, escoltava,
a la plaça de la Vila, de Begur, com una cobla llençava
al vent una de les seves darreres sardanes: La meva Girona.
Però Carreras portava també la saba empordanesa i fou
un begurenc de soca-rel (no en va la casa pairal dels Carreras a Begur
data de fa més de 600 anys) i, per consegüent, també
un xic tocat per la tramuntana. Com a prova, heus ací una anècdota:
un dia, no se sap per quin motiu, Carreras discutí amb l'anomenat
Paquito Mató, begurenc original i sobretot dropo. La cosa va
anar augmentant de to, fins que arribaren a les mans. Això
els portar al jutjat, on imposaren una multa de cinc pessetes al jove
Bonaventura. Aquest, en pagar la multa, digué: "Aquí
teniu deu pessetes, perquè en sortir del jutjat n'hi fotré
una altra!"
Bibliografia
1.
Frigola M. Bonaventura Carreras i Duran. Es Pedris Llarg. 1991;16:16-7.
2. Cotallo JL, Hernández E, Munoa JL, Leoz G. Historia de la
oftalmología española. Madrid: Soc Esp Oftalmol 1993;297-8.
3. Quintana M. Història de la càtedra d'oftalmologia
de Barcelona. Ann Oftalmol 1996;7:44-7.
|
